Uns califristics dies de quebap i de noies col·loquials.

La Nuria era la bellesa olvidada, era la meva sensei. La que em va ensenyar tot a l'escola, si.. allò que ens feia sufrir quan erem petits. Era ella qui em va regalar la primera flor blava, ja que sempre li deia que m'agradaven les seves calçes. Eren molt especials per ella. Duien floretes de colors extranys de llibres imaginaris de sota l'antartida. Era una d'aquelles persones que es va enamorar d'un capita pel so d'un instrument magic fet de calamar de la via purpura. Era una persona ben extranya, apart del seu secret, es vestia de rosa. Era com un angel rosa. Pero no feia la sensació de mancança d'alguna cosa, sino el contrari, tenia més que les persones col·loquials. La lluna aquesta nit no ha sortit i els amics d'aquesta princesa s'han quedat en coves per a ratpenats.

Aquella nit vaig tenir molt de calfreds. Alguna cosa passava i no era normal. Ningú va demanar batut de fressa aquella nit. La catifa canviant va cercar la lluna pero no la va trobar, segur que es va oblidar d'anar a classe o havia perdut el tren de la matinada.

La Nuria era una adolescent sortida, sortia totes les nits, pero no sabia ballar, sempre feia moviments extranys que s'havia acostumat a fer als rituals. Les persones s'extranyaven molt, pero no li donaven importancia ja que les tendencies ho eren.