Soroll alienigenec

No em puc dormir, fa un parell dores que no puc dormir, estirat el llit sento el so del silenci, tot no-soroll es significant, l'ordinador canta, el rellotge conta, la llum sent, d'aquí un parell dores anire de wokabaut, surtire a pasejar a trobar tendes molones, coses per coleccionar, coses d'allò ben extranyes que pugui exibir quan algú en vengui a visitar o per contemplar les nit d'insomni com aquesta, que puc dir sinos que tot penja d'un fil com unes joguines d'una germana petita que acaben llantçan-se al cubell descombreries, mentre una veu escridasant que no soporta desfer-se de les coses materials que recordem del pasat. Conservant-les pensem que no senva, perdura en la nostre memòria que el temps aconsegueix desfer-se tan benament i amb una eficiencia no real.

Tenim a la dona del vestit vermell desitjant un home groc, una impuresa material, com electrons girant al voltant d'un univers de ganmes inpresionables.

El taronja, el color del futur, creat per l'home modern de les ciutats que varen sorgir del terra cap a l'univers esperant una altre existencia alienigena de pirates espacials morats que cercaven a cientifics bojos pels seus maquiavelics plans per crear uns ratpenats que volesin per el cosmos de la via purpura on eren oriunds les dones vermelles que patinaven sobre gespa un diumenge al mati.